Ahir 30 d’octubre de 2014 va quedar definitivament aprovada la reforma de la LPI que inclou l’anomenat Cànon AEDE. Aqui tens tota la informació sobre el futur dels mitjans online, la situació dels usuaris d’Internet, les universitats i per descomptat les webs de descàrrega, sens dubte, seran les més afectades.

Límits a la còpia privada

El concepte de “còpia privada” no és nou i ja té diverses dècades, encara que durant tots aquests anys s’ha anat adaptant a l’arribada de nous suports i tecnologies. La definició més general de “còpia privada” és aquella còpia que es realitza d’una obra ja divulgada a la qual ha accedit legalment una persona física que li va a donar un ús personal sense ànim de lucre.

Això era així fins ara, però amb la reforma de la Llei de Propietat Intel·lectual s’ha reduït el concepte de “còpia privada”. Ara, perquè una reproducció es consideri “còpia privada”, aquesta ha de procedir d’una obra a la qual s’hagi accedit legalment des de “un suport que contingui una reproducció de l’obra, autoritzada pel seu titular, comercialitzat i adquirit en propietat per compravenda mercantil”.

És a dir, si et descarregues un disc, no entraria dins del concepte “copia privada” posat que l’arxiu del que parteix no és una reproducció autoritzada ni s’ha adquirit en propietat per compravenda mercantil. I quin ocorre si compres un ben digital, com un disc en MP3? En aquest cas no està massa clar, ja que la llei parla de “adquisició de suports”. Com veurem no serà l’única ambigüitat d’aquesta nova llei.

Val, ara hi ha menys còpies privades i llavors cal pagar menys cànon per elles. Això és bé para tots, veritat? Bé… no exactament. Què és ara el que abans era còpia privada? En principi, i com veurem, aquesta reforma no persegueix als usuaris que descarreguen, però es crea cert buit legal per a situacions que abans quedaven emparades sota el dret a la “còpia privada”. Les associacions de gestió de drets d’autor, com a SGAE, també s’han mostrat contràries a aquest canvi ja que ara, en limitar-se el concepte, cobraran menys.

I qui va a pagar ara el cànon per còpia privada? Si recordeu, fins a 2011 tots els que compraven un CD, una gravadora, un ordinador o qualsevol dels suports físics on es podia donar aquesta còpia, pagaven un cànon. En ser alguna cosa indiscriminat (si volies fer una còpia de seguretat de les teves dades en un CD, pagaves als autors igualment), la Unió Europea va sentenciar en contra d’aquestes pràctiques i des de 2012 aquest cànon es paga als autors amb càrrec als Pressupostos Generals de l’Estat.

Amb la reforma de la LPI, queda registrat oficialment aquest càrrec als Pressupostos Generals. Si abans ho pagaven només els consumidors, ara ho paguem tots. No obstant això, això podria no ser del tot legal i des del Tribunal Suprem han elevat una consulta al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que encara no s’ha pronunciat.

El poder de la Secció Segona

La Secció Segona, aquest òrgan administratiu que es va crear amb la popular Llei SINDE, rep més poders per actuar contra les pàgines web que, segons la seva definició, infringeixen la propietat intel·lectual, contra els quals faciliten la localització d’obres sense autorització i també contra els quals els donen servei.

Per iniciar el procés, un posseïdor de drets ha de justificar que ha manat un email (sí, un email) a una pàgina sol·licitant la retirada de continguts. Si l’administrador d’aquesta no contesta, entra en acció la Secció Segona, que podrà “podrà adoptar les mesures perquè s’interrompi la prestació d’un servei de la societat de la informació que vulneri drets de propietat intel·lectual”.
Estem parlant d’un òrgan administratiu i no d’un jutge el que decideix si hi ha infracció o no.

La Secció Segona podrà “requerir la colaboració necessària dels prestadors de serveis de intermediació, dels serveis de pagaments electrònics i de publicitat, demanan-lis que suspenguin el corresponent servei que facilitin al prestador infractor”. Entre altres mesures, podrà requerir que li suspenguin el servei de publicitat o, fins i tot, la suspensió del domini si es tracta d’un .és o un altre domini de primer nivell registrat a Espanya. I si aquests serveis no col·laboren? Infringiran la llei, amb multes importants a manera de penalització.

Es contemplen també el bloqueig de l’accés a aquestes pàgines web, tant si operen al nostre país com fora d’ell, per part dels operadors de telecomunicacions. En aquest cas la llei si estipula que serà necessària l’autorització d’un jutge, però és important destacar que aquest es limitarà a autoritzar o no aquest bloqueig i no a valorar si el lloc web pot considerar-se (o no) com a infractor.

Amb la reforma de la Llei s’incrementen a més les multes a les pàgines infractores: en considerar-se una sanció administrativa molt greu, la multa oscil·larà entre 150.001 i 600.000 euros. Respecte a les altres mesures, com el bloqueig, es parla de “proporcionalitat i efectivitat benvolguda”, però en cap lloc s’expliquen tots dos conceptes pel que, de nou (i com veieu, es tracta d’una constant amb aquesta llei), estem amb una definició imprecisa.

Següent pas, usuaris?

Un altre dels aspectes més controvertits d’aquesta llei és que també s’inclou una modificació a la Llei d’Enjudiciament Civil amb la finalitat de facilitar la identificació d’un usuari que pugui estar vulnerant els drets d’autor. Fins ara, aquesta identificació només podia demanar-se en els supòsits de delictes greus, però amb la nova redacció també s’inclou entre ells a possibles infractors del copyright.

No només podran demanar a un ISP el que identifiqui a un usuari, sinó també podrà obligar-se a altres serveis (per exemple de pagaments electrònics, de publicitat, etc.) perquè identifiquin al seu client. Tant en l’article 10 com en l’11 de la Llei 1/2000 d’Enjudiciament Civil s’esmenta el fet de “posar a disposició” d’uns altres de continguts sense permís. Què es pot interpretar com “posar a disposició”? Quins són les excepcions de “bona fé” que s’esmenten? Què és un “volum apreciable”?

En principi, els usuaris finals que es descarreguen (i per tant comparteixen per P2P) alguna cosa no haurien de veure’s afectats suposant que hi hagi “bona fé” i no tinguin ànim de lucre, encara  que la redacció és confusa.

Les Universitats, també afectades

L’àmbit acadèmic, i més concretament l’universitari, també es veurà afectat amb la nova Llei de Propietat Intel·lectual. Fins ara, els professors podien oferir als seus alumnes fragments d’obres ja divulgades sempre que no anessin llibres de text, que fora “amb finalitats docents o de recerca” i “indicant la font i el nom de l’autor de l’obra utilitzada” sense necessitat de l’autorització de l’autor. Només es contemplava la necessitat de pagar un cànon si es feien “recopilacions d’articles periodístics que consisteixin bàsicament en la seva mera reproducció i aquesta activitat es realitzi amb finalitats comercials”.

Amb la nova llei, això canvia considerablement. Sí, podran seguir realitzant “actes de reproducció parcial” sempre que es limitin a un capítol o article o a una extensió assimilable al 10% del total de l’obra, però ara les universitats hauran de pagar un cànon per això “a través de les entitats de gestió”. Quant correspondrà per fragment? Com es repartirà? Igual que ocorre amb el Cànon AEDE, en cap lloc de la nova llei queda reflectit.

És especialment rellevant a més que, de nou, han optat per la figura de cànon “irrenunciable”, és a dir, que els autors no poden renunciar al fet que una associació de gestió de drets cobri una prestació per la seva obra. Respecte als “drets irrenunciables”, tant aquest com el del Cànon AEDE.

Tampoc es sap quina associació s’encarregaria de cobrar aquest cànon a totes les universitats però, igual que amb el Cànon AEDE, tots els dits apunten a CEDRE. Malgrat tot, des de CEDRE es queixen que es tracta d’una mesura “incompleta” ja que no s’estén a la resta de l’ensenyament reglat del sistema educatiu espanyol.

El pitjor està per arribar

Ja s’ha destacat en diverses ocasions, però el que avui s’aprova és una reforma parcial de la Llei de Propietat Intel·lectual, que entrarà en vigor a partir de l’1 de gener de 2015. No obstant això, el ministre Wert ja ha assegurat que es tracta d’un preàmbul abans d’una modificació integral d’aquesta norma abans d’un any, en la qual, suposem, s’introduiran noves restriccions i podria arribar la persecució d’usuaris.

font: www.xataka.com